Vaig nèixer a Palma de Mallorca el 7 de juliol de 1971. Munpare tenía una empresa de lloguer de cotxos i mumare era administrativa.
Viviem a un pis a Palma, a prop des Bar Güell. En es mateix edifici, a sa planta baixa, hi havia es Cines Chaplin, avui ja desapareguts; es primer multicine de Ses Illes i que va tancar al 2004.
Hi vaig anar molts de vespres amb es meus pares a veure ses pel.lícules d’estrena de s’època, lo divertit era sortir des cine i tot d’una, entrar a casa… més fàcil? Impossible!
Record un vespre (jo era molt petit) que varen fer desallotjar a tots es veïnats per un avís de bomba. Al final va ser una falsa alarma però vaja nit que passarem!
Es meus “abuelos” …(si, ja sé que es terme correcte és “padrins” però, de tota sa vida els hi vaig dir així i no pens canviar ara)
Idò com deia, es meus abuelos materns, en Miquel i na Magdalena, vivien amb noltros en aquell pis damunt es Chaplin. Tenc molts de records i tots bons d’aquella meravellosa parella.
Estius a Lluch de piscina, pista de frontón, passetjades pes bosc i sopars a la fresca, s’abuela esperant-me es migdia amb es dinar preparat quan tornava d’escola, s’abuelo ensenyant-me a colcar en bicicleta per es passeig de Son Rigo, a sa Platja de Palma…
Però, si n’hagués de triar un de cadascún, diria que n’hi ha dos que sempre me venen al cap:
Es dia que passetjant per Palma amb sa meva abuela vaig arrancar a correr i, aquella doneta, tota preocupada perque no m’atropellàs un cotxo, va partir darrera jo, va caure a sa vorera i se va fer un bon parell de traus en es genolls. Encara record s’angoixa i es greu que vaig sentir per haver estat es responsable d’aquella feta (i mira que era petit!)
L’amor per mi d’aquella dona la va fer caure i aquell amor el va seguir demostrant cada dia fins que ens va deixar. Segurament ella és una de ses persones amb es cor més gran i generós que he conegut mai… T’estim, abuela.
S’altre record es des meu abuelo Miquel i, fent ara sa vista enrera, va ser un punt d’infexió a sa meva vida.
En es cuarto des abuelos des pis de Palma hi havia un armari marrón gegant amb doble porta i amb un mirall a cada una. A dins aquell armari i recolzada en es fons, hi havia una guitarra espanyola dins sa típica funda a cuadros verds i vermells que estaven tant de moda en aquell temps.
Era una guitarra feta a València i més petita de lo normal, un 3/4 tal vegada. Record que s’abuelo la tenia molt gelosa i que tan sols la treia molt de tant en quant; jo, com bon nin que bastava que li diguèssin “sa guitarra no se toca,eh!!” lo que feia era agafar-la quan es abuelos no hi eren i feia com si sapigués tocar, ensumava sa fusta i practicament me quedava observant-la com qui contempla un tresor o una obra d’art.
Com no poria ser d’altre manera, un dia m`hi va trobar; en vers d’enfadar-se i renyar-me per no haver fet cas en allò que me deien, se va seure amb mi, me va agafar es dits de sa mà esquerra i els va posar en posició de La major.
Me va dir: “Au, ara rasca ses cordes amb sa mà dreta”, i així vaig tocar es primer acord dels molts de mils i mils que vendrien al llarg dels anys… I per molts anys més, esper.
A partir d’aquell moment i amb un llibre d’acords i melodies de Tàrrega, vaig començar un viatge que encara avui continua.
Un viatge que m’ha duit a llocs meravellosos i a conèixer gent fantàstica; mestres que m’he topat per es camí com el pare Mulet, que ens donava classes de guitarra extra-escolars a l’aula de música de La Porciúncula quan jo tenia uns 8 anys; record que ens feia practicar tècnica clàssica tot lo dia i ens avorriem molt! No sap lo agraït que estic de que així ho fes perque me va ajudar molt a consolidar unes mans fortes i segures.
Uns anys després el va sustituir en Miquel Brunet, gran músic que ens va ensenyar a tocar ses primeres cançons dels Beatles i va organitzar concerts de nadal i fi de curs on es grup d’arreplegats guitarreros podiem mostrar ses nostres precàries habilitats als pobres i pacients familiars allà congregats.
Al complir els 14 anys i coincidint amb un altre canvi de professor de guitarra, els hi vaig demanar de regal de nadal als meus pares (per els qui no tenc paraules ni gests d’agraïment suficients) una guitarra elèctrica.
Amb aquest nou professor, Toni Colomar, vaig començar a explorar es món des jazz i es rock. Mentres tant, i junt a una colla d’amics, varem montar una banda influenciats per ses “mixtapes” que duia en els assatjos en Moisés Pou, es nostro baixista. Era un parell d’anys més vell que jo i escoltava un tipus de música que em va marcar per sempre: The Police, Pink Floyd, Dire Straits, Alan Parsons i un llarg etcétera de bandes dels 70 i els 80 que varen donar forma en es meu gust musical; música que encara avui escolt amb ses mateixes ganes i reverència.
Amb en Toni Colomar, gran músic i guitarrista, vaig estudiar armonía moderna i arranjaments, fins que als 19 anys vaig pegar es bot a L’Aula de Música de Barcelona. Allà hi vaig estudiar guitarra, arranjaments, armonía i composició durant 6 mesos.
Quan vaig tornar a Palma, i per recomanament des cap d’estudis de L’Aula, vaig asistir a classes de guitarra i armonía amb Gabriel Rosales. Ell va ser uns dels fundadors de L’Aula de Música de BCN i un dels guitarristes i docents més importants d’Espanya; và gravar i tocar amb directe amb artistes de la talla de Joan Manel Serrat, Lluís Llach o Julio Iglesias per anomenar-ne uns quants.
Amb aquest gran homo, no tan sols vaig aprendre molta música, si no que també vaig aprendre moltes lliçons de vida. Hores i hores en aquell cuartet meravellós plé de guitarres i partitures, practicant escales i acords i parlant de mil coses.
En Gabriel ens va deixar fa un bon grapat d’anys, però es seu record i lliçons no ho feràn mai.
Per aquesta època, l’any 1990 més o manco, vaig entrar com a guitarrista a sa que seria sa meva primera banda profesional, Avalon. Una banda de versions amb la qual vaig aprendre tot lo que es llibres de teoría musical no t’ensenyen; com estar a un escenari, com fer una prova de sò, com preparar assatjos i una llarga llista de coses pràctiques i útils a l’hora de defensar-te fent de “working musician” (treballador de la música) com diuen els yankees.
AVALON (1990)
Manolo Barrado (baix elèctric), Toño Marquez (bateria), Xisco Botta (teclats) i Toni Menguiano (veu)
Amb ells vaig fer uns dos anys d’assatjos i concerts i anècdotes i rialles; passat aquest temps, sa banda se va disoldre per questions de sa vida i jo, convidat per es bateria de sa banda, Toño Marquez, vaig acudir a una jam matinera on vaig conèixer a un músic i baixista extraordinari de nom Toni Cuenca.
Després d’aquell dematí d’improvitsació i “zapar”, com diuen a Argentina, en Cuenca me va cridar per sabre si m’agradaria unir-me a una banda que estava montant per fer funk, jazz i soul. Vaig dir que si inmediatament!
CONTRABAND (1993)
Toni Cuenca (baix elèctric), Miquel Figuerola (bateria), Manolo Gutierrez (Teclats), Arthur Hensen (veu) i Malcolm “Molly” Duncan (saxo tenor)
Aquesta banda sonava com un locomotora a pressió! Vaig tocar amb ells molts d’anys i varem crear unes amistats que, a dia d’avui, encara mantenim. Vaig aprendre moltíssim d’ells i amb ells i vaig tenir amb en Molly Duncan, un mentor I un fantàstic amic fins que ens va deixar a finals del 2019.
Apart de fer cents de concerts plegats, varem co-escriure i co-produïr un disc anomenat “Hornography” del qual estic tremendament orgullós.
Un dels artistes que més he admirat i un dels amics que ens ha deixat que més enyor.
Aquest mateix any i gràcies a Miquel Figuerola, vaig conèixer al que consider un geni musical i un amic entranyable, Joan Bibiloni.
En Joan és un dels músics i productors més importants de les Illes dels darrers 40 anys.
Junt a ell vaig esmolar ses dents i agafar ses rendes d’aquesta bèstia anomenada “estudi de gravació”.
Junts varem fer feina a produccions per Pecos, Antonio Vega, Shalaura, Joel, Lucrecia i un bon grapat de bandes sonores per cine i TV. Un altre mentor i amic que li dec gran part des músic i sa persona que som avui en dia.
Gràcies en aquestes experiències i a que sa feina d’estudi me va entrar com a foc dins s’ànima, al 1996 vaig decidir montar es meu propi estudi de gravació a sa cotxeria de casa dels meus pares i el vaig anomenar “Renou de Fons”. ës un estudi petit, casolà, però amb molta màgia i que convida a crear.
Per ell hi han passat artistes com: Joan Bibiloni, Tomeu Penya, Fora des Sembrat, Desirée Durán, Victoria maldi, Buika, Michele Mc Cain, Núria Fergó, Kiko Navarro, Still Morris, Norbert Fimpel, Israel sandoval, Toby Taylor, etc…
Avui el faig servir d’estudi personal per ses meves creacions i l’obr a qualque artista extern quan es projecte és interessant.
Després d’anys de fer de guitarrista i productor per tots aquests artistes (i qualquns més que ara no me venen a sa memòria), vaig pensar que era hora de arrancar un altre veçant com artista en solitari.
Al 2007 vaig gravar un disc en castellà titulat “Servera” i co-produït per Joan Bibiloni. Un disc del que guard molt bon record, però que al final no va quedar més que amb anècdota.
Al 2011 vaig començar com a músic solista fent versions de hits internacionals per hotels, events i altres llocs de Ses Illes (per cert, s’escola de música d’hotel, tan menyspreada, és sa més dura i meravellosa del món; i si no, que li demanin a tots els músics que varen partir cap a Madrid desde aquí; tots ells han fet carrera)
Del 2011 i fins a avui, hauré fet uns dos mil i pico de concerts o “bolos”, com deim coloquialment.
Tot aquest bagatge me va donar forçes per tornar a gravar música original, així que al 2022 vaig editar “Nu”, col.lecció de cançons en mallorquí amb producció minimalista. En aquesta obra la va seguir “Fragments” al 2025 i ja estic donant-li voltes a una tercera entrega per el 2026.
Com a nota apart i baix es seudònim de “Renou de Fons”, he editat tres projectes:
“Songs in the pocket”, “LIT” I “Leftovers”. Locures musicals que van desde es power-rock a trio, passant per es jazz-funk-rock-progressiu fins a paissatges pseudo-chillout I smooth jazz.
Es viatge per sa música i per sa vida és de canvi i moviment.
Continuarà…
Vaig nèixer a Palma de Mallorca el 7 de juliol de 1971. Munpare tenía una empresa de lloguer de cotxos i mumare era administrativa.
Viviem a un pis a Palma, a prop des Bar Güell. En es mateix edifici, a sa planta baixa, hi havia es Cines Chaplin, avui ja desapareguts; es primer multicine de Ses Illes i que va tancar al 2004.
Hi vaig anar molts de vespres amb es meus pares a veure ses pel.lícules d’estrena de s’època, lo divertit era sortir des cine i tot d’una, entrar a casa… més fàcil? Impossible!
Record un vespre (jo era molt petit) que varen fer desallotjar a tots es veïnats per un avís de bomba. Al final va ser una falsa alarma però vaja nit que passarem!
Es meus “abuelos” …(si, ja sé que es terme correcte és “padrins” però, de tota sa vida els hi vaig dir així i no pens canviar ara)
Idò com deia, es meus abuelos materns, en Miquel i na Magdalena, vivien amb noltros en aquell pis damunt es Chaplin. Tenc molts de records i tots bons d’aquella meravellosa parella:
Estius a Lluch de piscina, pista de frontón, passetjades pes bosc i sopars a la fresca, s’abuela esperant-me es migdia amb es dinar preparat quan tornava d’escola, s’abuelo ensenyant-me a colcar en bicicleta per es passeig de Son Rigo, a sa Platja de Palma…
Però, si n’hagués de triar un de cadascún, diria que n’hi ha dos que sempre me venen al cap:
Es dia que passetjant per Palma amb sa meva abuela vaig arrancar a correr i, aquella doneta, tota preocupada perque no m’atropellàs un cotxo, va partir darrera jo, va caure a sa vorera i se va fer un bon parell de traus en es genolls. Encara record s’angoixa i es greu que vaig sentir per haver estat es responsable d’aquella feta (i mira que era petit!)
L’amor per mi d’aquella dona la va fer caure i aquell amor el va seguir demostrant cada dia fins que ens va deixar. Segurament ella és una de ses persones amb es cor més gran i generós que he conegut mai… T’estim, abuela.
S’altre record es des meu abuelo Miquel i, fent ara sa vista enrera, va ser un punt d’infexió a sa meva vida.
En es cuarto des abuelos des pis de Palma hi havia un armari marrón gegant amb doble porta i amb un mirall a cada una. A dins aquell armari i recolzada en es fons, hi havia una guitarra espanyola dins sa típica funda a cuadros verds i vermells que estaven tant de moda en aquell temps.
Era una guitarra feta a València i més petita de lo normal, un 3/4 tal vegada. Record que s’abuelo la tenia molt gelosa i que tan sols la treia molt de tant en quant; jo, com bon nin que bastava que li diguèssin “sa guitarra no se toca,eh!!” lo que feia era agafar-la quan es abuelos no hi eren i feia com si sapigués tocar, ensumava sa fusta i practicament me quedava observant-la com qui contempla un tresor o una obra d’art.
Com no poria ser d’altre manera, un dia m`hi va trobar; en vers d’enfadar-se i renyar-me per no haver fet cas en allò que me deien, se va seure amb mi, me va agafar es dits de sa mà esquerra i els va posar en posició de La major.
Me va dir: “Au, ara rasca ses cordes amb sa mà dreta”, i així vaig tocar es primer acord dels molts de mils i mils que vendrien al llarg dels anys… I per molts anys més, esper.
A partir d’aquell moment i amb un llibre d’acords i melodies de Tàrrega, vaig començar un viatge que encara avui continua.
Un viatge que m’ha duit a llocs meravellosos i a conèixer gent fantàstica; mestres que m’he topat per es camí com el pare Mulet, que ens donava classes de guitarra extra-escolars a l’aula de música de La Porciúncula quan jo tenia uns 8 anys; record que ens feia practicar tècnica clàssica tot lo dia i ens avorriem molt! No sap lo agraït que estic de que així ho fes perque me va ajudar molt a consolidar unes mans fortes i segures.
Uns anys després el va sustituir en Miquel Brunet, gran músic que ens va ensenyar a tocar ses primeres cançons dels Beatles i va organitzar concerts de nadal i fi de curs on es grup d’arreplegats guitarreros podiem mostrar ses nostres precàries habilitats als pobres i pacients familiars allà congregats.
Al complir els 14 anys i coincidint amb un altre canvi de professor de guitarra, els hi vaig demanar de regal de nadal als meus pares (per els qui no tenc paraules ni gests d’agraïment suficients) una guitarra elèctrica.
Amb aquest nou professor, Toni Colomar, vaig començar a explorar es món des jazz i es rock. Mentres tant, i junt a una colla d’amics, varem montar una banda influenciats per ses “mixtapes” que duia en els assatjos en Moisés Pou, es nostro baixista. Era un parell d’anys més vell que jo i escoltava un tipus de música que em va marcar per sempre: The Police, Pink Floyd, Dire Straits, Alan Parsons i un llarg etcétera de bandes dels 70 i els 80 que varen donar forma en es meu gust musical; música que encara avui escolt amb ses mateixes ganes i reverència.
Amb en Toni Colomar, gran músic i guitarrista, vaig estudiar armonía moderna i arranjaments, fins que als 19 anys vaig pegar es bot a L’Aula de Música de Barcelona. Allà hi vaig estudiar guitarra, arranjaments, armonía i composició durant 6 mesos.
Quan vaig tornar a Palma, i per recomanament des cap d’estudis de L’Aula, vaig asistir a classes de guitarra i armonía amb Gabriel Rosales. Ell va ser uns dels fundadors de L’Aula de Música de BCN i un dels guitarristes i docents més importants d’Espanya; và gravar i tocar amb directe amb artistes de la talla de Joan Manel Serrat, Lluís Llach o Julio Iglesias per anomenar-ne uns quants.
Amb aquest gran homo, no tan sols vaig aprendre molta música, si no que també vaig aprendre moltes lliçons de vida. Hores i hores en aquell cuartet meravellós plé de guitarres i partitures, practicant escales i acords i parlant de mil coses.
En Gabriel ens va deixar fa un bon grapat d’anys, però es seu record i lliçons no ho feràn mai.
Per aquesta època, l’any 1990 més o manco, vaig entrar com a guitarrista a sa que seria sa meva primera banda profesional, Avalon. Una banda de versions amb la qual vaig aprendre tot lo que es llibres de teoría musical no t’ensenyen; com estar a un escenari, com fer una prova de sò, com preparar assatjos i una llarga llista de coses pràctiques i útils a l’hora de defensar-te fent de “working musician” (treballador de la música) com diuen els yankees.
AVALON (1990)
Manolo Barrado (baix elèctric), Toño Marquez (bateria), Xisco Botta (teclats) i Toni Menguiano (veu)
Amb ells vaig fer uns dos anys d’assatjos i concerts i anècdotes i rialles; passat aquest temps, sa banda se va disoldre per questions de sa vida i jo, convidat per es bateria de sa banda, Toño Marquez, vaig acudir a una jam matinera on vaig conèixer a un músic i baixista extraordinari de nom Toni Cuenca.
Després d’aquell dematí d’improvitsació i “zapar”, com diuen a Argentina, en Cuenca me va cridar per sabre si m’agradaria unir-me a una banda que estava montant per fer funk, jazz i soul. Vaig dir que si inmediatament!
CONTRABAND (1993)
Toni Cuenca (baix elèctric), Miquel Figuerola (bateria), Manolo Gutierrez (Teclats), Arthur Hensen (veu) i Malcolm “Molly” Duncan (saxo tenor)
Aquesta banda sonava com un locomotora a pressió! Vaig tocar amb ells molts d’anys i varem crear unes amistats que, a dia d’avui, encara mantenim. Vaig aprendre moltíssim d’ells i amb ells i vaig tenir amb en Molly Duncan, un mentor I un fantàstic amic fins que ens va deixar a finals del 2019.
Apart de fer cents de concerts plegats, varem co-escriure i co-produïr un disc anomenat “Hornography” del qual estic tremendament orgullós.
Un dels artistes que més he admirat i un dels amics que ens ha deixat que més enyor.
Aquest mateix any i gràcies a Miquel Figuerola, vaig conèixer al que consider un geni musical i un amic entranyable, Joan Bibiloni.
En Joan és un dels músics i productors més importants de les Illes dels darrers 40 anys.
Junt a ell vaig esmolar ses dents i agafar ses rendes d’aquesta bèstia anomenada “estudi de gravació”.
Junts varem fer feina a produccions per Pecos, Antonio Vega, Shalaura, Joel, Lucrecia i un bon grapat de bandes sonores per cine i TV. Un altre mentor i amic que li dec gran part des músic i sa persona que som avui en dia.
Gràcies en aquestes experiències i a que sa feina d’estudi me va entrar com a foc dins s’ànima, al 1996 vaig decidir montar es meu propi estudi de gravació a sa cotxeria de casa dels meus pares i el vaig anomenar “Renou de Fons”. ës un estudi petit, casolà, però amb molta màgia i que convida a crear.
Per ell hi han passat artistes com: Joan Bibiloni, Tomeu Penya, Fora des Sembrat, Desirée Durán, Victoria maldi, Buika, Michele Mc Cain, Núria Fergó, Kiko Navarro, Still Morris, Norbert Fimpel, Israel sandoval, Toby Taylor, etc…
Avui el faig servir d’estudi personal per ses meves creacions i l’obr a qualque artista extern quan es projecte és interessant.
Després d’anys de fer de guitarrista i productor per tots aquests artistes (i qualquns més que ara no me venen a sa memòria), vaig pensar que era hora de arrancar un altre veçant com artista en solitari.
Al 2007 vaig gravar un disc en castellà titulat “Servera” i co-produït per Joan Bibiloni. Un disc del que guard molt bon record, però que al final no va quedar més que amb anècdota.
Al 2011 vaig començar com a músic solista fent versions de hits internacionals per hotels, events i altres llocs de Ses Illes (per cert, s’escola de música d’hotel, tan menyspreada, és sa més dura i meravellosa del món; i si no, que li demanin a tots els músics que varen partir cap a Madrid desde aquí; tots ells han fet carrera)
Del 2011 i fins a avui, hauré fet uns dos mil i pico de concerts o “bolos”, com deim coloquialment.
Tot aquest bagatge me va donar forçes per tornar a gravar música original, així que al 2022 vaig editar “Nu”, col.lecció de cançons en mallorquí amb producció minimalista. En aquesta obra la va seguir “Fragments” al 2025 i ja estic donant-li voltes a una tercera entrega per el 2026.
Com a nota apart i baix es seudònim de “Renou de Fons”, he editat tres projectes:
“Songs in the pocket”, “LIT” I “Leftovers”. Locures musicals que van desde es power-rock a trio, passant per es jazz-funk-rock-progressiu fins a paissatges pseudo-chillout I smooth jazz.
Es viatge per sa música i per sa vida és de canvi i moviment.
Continuarà…